“Yo he visto cosas que vosotros no creeríais. Atacar naves en llamas más allá de Orión. He visto Rayos-C brillar en la oscuridad cerca de la Puerta de Tannhäuser. Todos esos momentos se perderán en el tiempo, como lágrimas en la lluvia. Es hora de morir.”
Potser a algú li sonen aquestes paraules. Formen part del guió d’una genial pel·lícula que s’anomena Blade Runner. On un dels temes que es tracten és la humanitat i que recomano fermament a tot aquell que li agradin les pel·lícules que van més enllà d’una simple història i et fan realment pensar i reflexionar. A mi em va fer reflexionar sobre la humanitat.
La meva curiositat per aquest tema va tornar a aflorar arrel les classes on vam tractar la perspectiva humanista, vaig començar a reflexionar i a pensar sobre què és realment el que ens fa humans. Perquè abans d’interessar-nos per la perspectiva humanista penso que cal saber què ens fa humans. Perquè no som màquines ni animals, sinó una espècie entremig, única i sincerament meravellosa. Què ens fa diferenciar-nos de la resta d’espècies? No crec que sigui un llenguatge, ni les emocions ni el pensament, però poder sí totes aquestes coses tenen a veure.
L’humà és aquell ésser capaç de adonar-se dels seus sentiments i la seva racionalitat. És aquell que no està lligat al destí, veu la seva vida com un llibre en blanc que ha d’anar escrivent amb el pas dels anys però sabent que no ho escriurà tot, sabent que tot té un principi i un final. Es sent responsable dels seus propis passos, sent que és quelcom que viu i pensa.
L’humà és capaç de no deixar-se dominar per tots els seus impulsos, però que tampoc es limita a raonar. L’humà és confrontació, és contrast i contraposició, de sentiments, idees, pensaments o ideologies. Els humans som els únics que distingim el bé i el mal, perquè és una distinció que em creat nosaltres mateixos o millor dit, la societat. Perquè aquesta última és essencial per l’humanització dels individus.
Allò que ens fa realment humans, és sentir la vida, i estimar-la. Sentir consciència d’un mateix. Però no sentir-se subordinat a la natura ni als impulsos. Sentir-se en major o menor part un ésser lliure i creure que no som només carn i ossos.
El que ens fa humans és poder preguntar-nos què ens fa humans.
Reflexions, arrel l'última tesi:
Això ens porta a plantejar dubtes com:
- Els bebès tenen consciència? Si no la tenen, que els fa humans?
- Els nens salvatges, es comporten com animals; llavors que els fa humans?
L’exemple dels nens salvatges em porta a adonar-me que sense la societat, els humans per molta capacitat que tinguem de “humanitzar-nos”, no seriem humans, seriem com animals salvatges, simples esclaus de la natura i els impulsos, sense consciència de la nostra pròpia existència. I escrivint això me n’adono de la importància i la excepcionalitat de la cultura. El llenguatge, l’escriptura, els coneixements, la comunicació i la societat units als factors biològics que determinen l’ésser humà han creat un miracle, el miracle de la consciència.
