lunes, 23 de noviembre de 2009

Què ens fa humans?

“Yo he visto cosas que vosotros no creeríais. Atacar naves en llamas más allá de Orión. He visto Rayos-C brillar en la oscuridad cerca de la Puerta de Tannhäuser. Todos esos momentos se perderán en el tiempo, como lágrimas en la lluvia. Es hora de morir.”

Potser a algú li sonen aquestes paraules. Formen part del guió d’una genial pel·lícula que s’anomena Blade Runner. On un dels temes que es tracten és la humanitat i que recomano fermament a tot aquell que li agradin les pel·lícules que van més enllà d’una simple història i et fan realment pensar i reflexionar. A mi em va fer reflexionar sobre la humanitat.

La meva curiositat per aquest tema va tornar a aflorar arrel les classes on vam tractar la perspectiva humanista, vaig començar a reflexionar i a pensar sobre què és realment el que ens fa humans. Perquè abans d’interessar-nos per la perspectiva humanista penso que cal saber què ens fa humans. Perquè no som màquines ni animals, sinó una espècie entremig, única i sincerament meravellosa. Què ens fa diferenciar-nos de la resta d’espècies? No crec que sigui un llenguatge, ni les emocions ni el pensament, però poder sí totes aquestes coses tenen a veure.

L’humà és aquell ésser capaç de adonar-se dels seus sentiments i la seva racionalitat. És aquell que no està lligat al destí, veu la seva vida com un llibre en blanc que ha d’anar escrivent amb el pas dels anys però sabent que no ho escriurà tot, sabent que tot té un principi i un final. Es sent responsable dels seus propis passos, sent que és quelcom que viu i pensa.

L’humà és capaç de no deixar-se dominar per tots els seus impulsos, però que tampoc es limita a raonar. L’humà és confrontació, és contrast i contraposició, de sentiments, idees, pensaments o ideologies. Els humans som els únics que distingim el bé i el mal, perquè és una distinció que em creat nosaltres mateixos o millor dit, la societat. Perquè aquesta última és essencial per l’humanització dels individus.

Allò que ens fa realment humans, és sentir la vida, i estimar-la. Sentir consciència d’un mateix. Però no sentir-se subordinat a la natura ni als impulsos. Sentir-se en major o menor part un ésser lliure i creure que no som només carn i ossos.

El que ens fa humans és poder preguntar-nos què ens fa humans.

Reflexions, arrel l'última tesi:

Això ens porta a plantejar dubtes com:
  • Els bebès tenen consciència? Si no la tenen, que els fa humans?
  • Els nens salvatges, es comporten com animals; llavors que els fa humans?
Els bebès són humans en potència, no tenen consciència, però arribaran a tenir-la, perquè tenen la capacitat i estan en desenvolupament. En canvi els animals, no arribaran a tenir consciència de la seva pròpia existència perquè no tenen la capacitat de desenvolupar-la, de manera que en un futur no podran decidir els seus propis actes ni ser conscients dels mateixos ni jutjar-los un cop realitzats. Podrem dir que pensen, que manejen símbols i que tenen sentiments, fins i tot que es reconeguin davant un mirall, però no que siguin conscients de la seva existència.

L’exemple dels nens salvatges em porta a adonar-me que sense la societat, els humans per molta capacitat que tinguem de “humanitzar-nos”, no seriem humans, seriem com animals salvatges, simples esclaus de la natura i els impulsos, sense consciència de la nostra pròpia existència. I escrivint això me n’adono de la importància i la excepcionalitat de la cultura. El llenguatge, l’escriptura, els coneixements, la comunicació i la societat units als factors biològics que determinen l’ésser humà han creat un miracle, el miracle de la consciència.

lunes, 2 de noviembre de 2009

L’estat d’ànim i el temps

A causa del enorme desordre que està patint el temps, i que jo personalment ja no sé si estem a l’estiu, la tardor o la primavera, m’he començat a adonar que el temps climàtic m’afecta en l’estat d’ànim. En un dia gris amb molts núvols no estic tan alegre com ho estic en un dia assolellat.

Vaig començar-me a plantejar si era casualitat o hi havia alguna relació entre el meu estat d’ànim i la climatologia, vaig descartar la possibilitat de que fos casualitat perquè m’havia succeït masses vegades aquesta relació, llavors vaig començar a investigar i buscar informació per la xarxa i vaig trobar estudis contradictoris:

  • Uns demostren que hi ha una relació entre el temps i l’estat d’ànim, més concretament entre la llum solar i l’estat d’ànim. Aquesta relació es basa en el nivell de serotonina del cos humà, que és una substància que actua com a neurotransmissor i que exerceix una gran influència sobre el sistema psiconerviós.
  • Però en canvi també he trobat estudis que demostren el contrari, que no hi ha relació entre estat d’ànim i climatologia.

La pregunta és per què a algunes persones els hi afecta més que a altres, o simplement per què a algunes persones els hi afecta i a altres no? (Ja que en principi he de confiar en la validesa d’ambdós estudis).

I en el cas de que ens afecta, ens afecta per cultura (sol, llum com a sinònim d’alegria en certes societats) o per biologia (la llum afecta a la producció de serotonina i aquesta té un paper important en els estats d’ànim).

Personalment opino que el temps afecta a l’estat d’ànim ja sigui per cultura o per biologia, i probablement sigui per cultura, ja que no acabo d’entendre perquè hi ha moltes o poques persones que els hi afecta o no el temps climàtic depenent de la zona on es faci l'estudi. En tot cas, crec que és un tema interessant del qual es podrien extreure conclusions molt pràctiques.


Enllaços:

Noticies o estudis a favor d'una relació entre el temps i els estats d'ànim:

  1. - Tiempo.es
  2. - Dmedicina
  3. - Giron.co.cu
  4. - TelePinar

Sobre el Trastorn Afectiu Estacional:

  1. - Health System

Estudis en contra d'una relació entre el temps i els estats d'ànim:

  1. - DePsicologia