Mejor... Imposible

“… el individuo no se atrevía a atravesar un puente, pasar cerca de un embalse o peñasco o permanecer en una habitación con vigas, por miedo a que tuviera tentaciones de ahorcarse, ahogarse o precipitarse. Si se hallaba ante un auditorio silencioso, como por ejemplo en un sermón, temía que pudiera proferir en voz alta e incontroladamente palabras indcentes y malsonantes…”
Robert Burton.: “The Anatomy Melancholy”, (1883).

Ahir vaig veure “Mejor... imposible”, una pel·licula que relata la vida d’un home que pateix T.O.C. El protagonista és un escriptor maniàtic i odiòs, que poc a poc canvia el seu caràcter a conseqüència de petits fets i sobretot per endinsar-se amb més detall en la vida d’altres persones que d’una manera o altra l’impulsen a canviar.

Vaig trobar que és una pel·lícula força interessant, però sobretot el que més em va cridar l'atenció són les manies del protagonista, si més no, són curiosos aquests rituals per intentar dissuadir els pensaments obsessius. És per això que en aquest post vull escriure sobre aquest trastorn.

El Trastorn Obsesiu Compulsiu (T.O.C) és un desordre d’ansietat que afecta a més del 2% de la població mundial, més de 100 milions de persones arreu del món.

Aquest trastorn es caracteritza com el seu nom indica per les obsesions i les compulsions:

• Les obsesions són idees, pensaments o imatges que invadeixen la nostra consciència de forma involuntaria i de forma persistent.

• Les compulsions són conductes repetitives, una mena de rituals que tenen com a finalitat suprimir l’ansietat que pateixen les persones amb T.O.C. Són del tipus: “si faig això tres vegades ja no hauré de preocupar-me de un cert pensament”, però no és una simple mania per sentir-te millor, és una compulsió que no pots evitar fer, ja que sinó la realitzes l’ansietat es multiplica. Aquest ritual normalment no és gens realista, és a dir, no té res a veure el ritual amb la conseqüència que se suposa que eliminarà. Per exemple, rentar-se les mans set vegades tindrà com a conseqüència que a la mare no li passarà res dolent al conduir el cotxe.

Una de les teràpies més efectives és l’exposició amb prevenció de resposta, que pot recordar a la desensibilització sistemàtica que vam explicar a classe:

Aquesta tècnica consisteix en exposar al afectat per T.O.C a les persones, objectes o imatges que li provoquen la resposta ansiosa i a més impedir-li realitzar els rituals (compulsions) que utilitza per neutralitzar aquesta ansietat durant hores. Tot i que el pacient no ho cregui, l’ansietat disminueix amb el temps. Primer es comença amb ítems que provoquin poca resposta ansiosa i es fa el procediment explicat, el pacient s’exposa a ells i a la vegada li impedim realitzar les compulsions, així successiva i gradualment, des d’un ítem amb resposta ansiosa baixa fins a un que provoqui molt ansietat.

Durant aquests dies he estat buscant articles i informació per internet sobre aquest tema,i he trobat especialment interessant un blog d’una persona que pateix T.O.C i que va escrivent la seva evolució, experiències i sensacions sobre aquest trastorn, volia compartir l'enllaç així que el deixaré a sota. També he trobat vídeos de persones que relaten la seva experiència i he de dir que realment em sembla admirable les ganes i l’actitud que posen per vèncer aquest trastorn. La majoria d'ells remarquen que és imprescindible una actitud positiva i tenir esperança a que les coses millorin, que és un tema del que també m’agradaria parlar en un proper post.

Enllaços:

• Diario de un T.O.C (Blog)
• Video-Documental sobre què és el T.O.C

Què ens fa humans?

“Yo he visto cosas que vosotros no creeríais. Atacar naves en llamas más allá de Orión. He visto Rayos-C brillar en la oscuridad cerca de la Puerta de Tannhäuser. Todos esos momentos se perderán en el tiempo, como lágrimas en la lluvia. Es hora de morir.”

Potser a algú li sonen aquestes paraules. Formen part del guió d’una genial pel·lícula que s’anomena Blade Runner. On un dels temes que es tracten és la humanitat i que recomano fermament a tot aquell que li agradin les pel·lícules que van més enllà d’una simple història i et fan realment pensar i reflexionar. A mi em va fer reflexionar sobre la humanitat.

La meva curiositat per aquest tema va tornar a aflorar arrel les classes on vam tractar la perspectiva humanista, vaig començar a reflexionar i a pensar sobre què és realment el que ens fa humans. Perquè abans d’interessar-nos per la perspectiva humanista penso que cal saber què ens fa humans. Perquè no som màquines ni animals, sinó una espècie entremig, única i sincerament meravellosa. Què ens fa diferenciar-nos de la resta d’espècies? No crec que sigui un llenguatge, ni les emocions ni el pensament, però poder sí totes aquestes coses tenen a veure.

L’humà és aquell ésser capaç de adonar-se dels seus sentiments i la seva racionalitat. És aquell que no està lligat al destí, veu la seva vida com un llibre en blanc que ha d’anar escrivent amb el pas dels anys però sabent que no ho escriurà tot, sabent que tot té un principi i un final. Es sent responsable dels seus propis passos, sent que és quelcom que viu i pensa.

L’humà és capaç de no deixar-se dominar per tots els seus impulsos, però que tampoc es limita a raonar. L’humà és confrontació, és contrast i contraposició, de sentiments, idees, pensaments o ideologies. Els humans som els únics que distingim el bé i el mal, perquè és una distinció que em creat nosaltres mateixos o millor dit, la societat. Perquè aquesta última és essencial per l’humanització dels individus.

Allò que ens fa realment humans, és sentir la vida, i estimar-la. Sentir consciència d’un mateix. Però no sentir-se subordinat a la natura ni als impulsos. Sentir-se en major o menor part un ésser lliure i creure que no som només carn i ossos.

El que ens fa humans és poder preguntar-nos què ens fa humans.

Reflexions, arrel l'última tesi:

Això ens porta a plantejar dubtes com:

• Els bebès tenen consciència? Si no la tenen, que els fa humans?
• Els nens salvatges, es comporten com animals; llavors que els fa humans?

Els bebès són humans en potència, no tenen consciència, però arribaran a tenir-la, perquè tenen la capacitat i estan en desenvolupament. En canvi els animals, no arribaran a tenir consciència de la seva pròpia existència perquè no tenen la capacitat de desenvolupar-la, de manera que en un futur no podran decidir els seus propis actes ni ser conscients dels mateixos ni jutjar-los un cop realitzats. Podrem dir que pensen, que manejen símbols i que tenen sentiments, fins i tot que es reconeguin davant un mirall, però no que siguin conscients de la seva existència.

L’exemple dels nens salvatges em porta a adonar-me que sense la societat, els humans per molta capacitat que tinguem de “humanitzar-nos”, no seriem humans, seriem com animals salvatges, simples esclaus de la natura i els impulsos, sense consciència de la nostra pròpia existència. I escrivint això me n’adono de la importància i la excepcionalitat de la cultura. El llenguatge, l’escriptura, els coneixements, la comunicació i la societat units als factors biològics que determinen l’ésser humà han creat un miracle, el miracle de la consciència.

L’estat d’ànim i el temps

A causa del enorme desordre que està patint el temps, i que jo personalment ja no sé si estem a l’estiu, la tardor o la primavera, m’he començat a adonar que el temps climàtic m’afecta en l’estat d’ànim. En un dia gris amb molts núvols no estic tan alegre com ho estic en un dia assolellat.

Vaig començar-me a plantejar si era casualitat o hi havia alguna relació entre el meu estat d’ànim i la climatologia, vaig descartar la possibilitat de que fos casualitat perquè m’havia succeït masses vegades aquesta relació, llavors vaig començar a investigar i buscar informació per la xarxa i vaig trobar estudis contradictoris:

• Uns demostren que hi ha una relació entre el temps i l’estat d’ànim, més concretament entre la llum solar i l’estat d’ànim. Aquesta relació es basa en el nivell de serotonina del cos humà, que és una substància que actua com a neurotransmissor i que exerceix una gran influència sobre el sistema psiconerviós.

• Però en canvi també he trobat estudis que demostren el contrari, que no hi ha relació entre estat d’ànim i climatologia.

La pregunta és per què a algunes persones els hi afecta més que a altres, o simplement per què a algunes persones els hi afecta i a altres no? (Ja que en principi he de confiar en la validesa d’ambdós estudis).

I en el cas de que ens afecta, ens afecta per cultura (sol, llum com a sinònim d’alegria en certes societats) o per biologia (la llum afecta a la producció de serotonina i aquesta té un paper important en els estats d’ànim).

Personalment opino que el temps afecta a l’estat d’ànim ja sigui per cultura o per biologia, i probablement sigui per cultura, ja que no acabo d’entendre perquè hi ha moltes o poques persones que els hi afecta o no el temps climàtic depenent de la zona on es faci l'estudi. En tot cas, crec que és un tema interessant del qual es podrien extreure conclusions molt pràctiques.

Enllaços:

Noticies o estudis a favor d'una relació entre el temps i els estats d'ànim:

1. - Tiempo.es
2. - Dmedicina
3. - Giron.co.cu
4. - TelePinar

Sobre el Trastorn Afectiu Estacional:

1. - Health System

Estudis en contra d'una relació entre el temps i els estats d'ànim:

1. - DePsicologia

L'estrés

Amb motiu de ser el Dia Mundial de la Salut Mental, el darrer 10 d’Octubre van fer una programació especial a “La 2”. Aquesta programació especial consistia en una setmana de reportatges i documentals relacionats amb la salut mental, un d’aquests reportatges es titula “La Noche Temática” i tracta de tres documentals sobre diferents problemes relacionats amb la salut mental i d’alguna manera, abundants en la societat, em refereixo a l’estrès, la depressió i l’ansietat.
Només vaig veure el documental sobre l’estrès, ja que es retransmetia molt tard, però ho vaig trobar força interessant i volia compartir-ho al blog.

En aquest documental es parla de com l’estrès pot afectar a les nostres vides si no sabem dominar-lo, és a dir, impedir que sobrepassi els nivells normals.

Aquest documental explicava que l’estrès en si no és el problema, el problema és la nostra reacció davant l’estrès i que aquest, fins i tot es bo per mantenir-nos alerta i actius, a més que ens ajuda en certes situacions. Al reportatge parlaven de que en situacions de perill, com per exemple reaccionar o preveure un accident de cotxe, el nostre cos s’inunda d’adrenalina, el cor comença a bombejar més de pressa, les pupil·les es dilaten... Un seguit de reaccions que ens ajuden a moure’ns amb més rapidesa i esquivar, en aquell exemple concret, el cotxe.

En canvi, hi ha persones que viuen en un estrès constant, s’acostumen a viure alterats i angoixats pel treball, nens...la vida en general. En el reportatge explica que uns som més resistents a l’estrès que altres, això depèn de l’estructura psicològica, i d’elements biològics. Psicològics com prendre’s tots els fets que t’ocorren a la vida massa seriosament i biològics com la resistència d’herència genètica.

En conclusió, el estrès és necessari per la supervivència, útil i bo. Però un cas molt diferent és l’estrès constant, segons el reportatge, no estem dissenyats perquè les hormones del estrès estiguin constantment fluint. Aquest fet és el realment perjudicial i l’hem de saber preveure, alguns personatges del reportatge, que havien patit estrès d’aquest tipus, l’havien confós amb una forma de vida, fins el punt de que un dia s’aixequen i se n’adonen que no poden afrontar les situacions quotidianes, per cúmul d’estrès.

No he trobat el video de “La Noche Temática”, però si un d’interessant del programa “Redes”, on es mostra què li passa al organisme quan sentim estrès:

http://www.youtube.com/watch?v=ZOry9zwSWLY (3:19min)

Presentació

Avui inauguraré el blog de Fonaments de Psicologia amb una entrada introductòria.
D’aquesta manera m’ajudo, o millor dit m’empento a mi mateix a començar el blog, ja que moltes vegades m’assec davant l’ordinador, obro la web del blog, però me n’adono que pateixo el síndrome de la pàgina en blanc, és a dir, no sé què escriure.
És per aquesta raó, que escric aquesta “Presentació”, perquè un cop hagi començat a escriure qualsevol cosa, tindré la tendència a seguir escrivent.

En termes físics, Newton diria:

“Tot cos lliure, sobre el que no actua cap força, manté el seu estat de moviment, ja sigui en repòs, o ja sigui en moviment rectilini uniforme.”

Que enfocat a les persones podríem dir:

“Si estàs quiet, i no fas res per moure’t, continuaràs quiet, si reuneixes forces per moure’t, per inèrcia et seguiràs movent.”

Amb això finalitzo l’entrada, i segueixo escrivent i recopilant idees per la propera. Queda inaugurat el blog.